Retrobada amb l'infraroig.

Durant la fotografia analògica vaig fer els primers intents de fotografia infraroja amb la pel·licula "Infrared" de Kodak, i el cert és que no me'n vaig sortir massa bé, després vaig introduir el filtre IR... 

Avui en el món digital torno ha provar-ho.

Paisatge de marina,  es nota en la blanquinor dels arbres, el color del mar segons el fons, i la lluminositat que hi dona.

El cel  pot arribar a quedar negre, la mar guanya en el relleu de la superfície.

Balustrades sobre la mar, a frec amb els pins blancs sobre aquest cel negre.

La costa nostra (III).

Seguim cap al nord, i passat Lloret de Mar ens trobem amb els verds dels pins, i els maragdes de les aigües poc profundes. Amb uns rocalls majoritàriament blanquinosos, amb troncs recaragolats que fugen de la gravetat, amb arbres que no temen a la mar.

I amb una llum com no pot ésser altre en aquesta mediterrània.

Rocalla coneguda com "la tortuga", ancorada en les aigües transparents  en mig de pins.

Imatge en homenatge a aquest pi sol aferrat a la roca, a molt poca distància de la mar quan està en calma, i en aquesta zona que rep els cops de mar quan aquesta s'enfurisma.

Petit freu que s'endinsa entre  parets rocoses en aquest espai de convivència de mar i roques.

Difícil camí cap a la llum, en lluita amb la gravetat, guanyant així la seva existència.

Pendent rocallosa que mig fixada pel arbres baixa fins a l'aigua.

Girem el cap cap a ponent, i gaudim de les entrades i sortides en la terra que fa aquí la mar.

Rocs, pins, i la mar salada.

Mitja lluna, de nit freda.

Sovint guaito i fotografio la lluna. Aquesta de mitjans de novembre era de les primeres nits nítides, començava aquesta atmosfera freda i clara de moltes nits d'hivern. Aquí el record.

Jugant amb un raig de llum i un cristall de fluorita.

Imatges fruit del joc d'una tarda entre la llum, la fluorita, uns anells d'aproximació i un objectiu (peça de brocanter, doncs te més de vint-i-cinc anys, un macro de 28mm).

Tossa de Mar a la nit.

Estem a finals d'estiu. És una nit càlida, des de la platja te el seu encanteri el barri vell i la muralla, també la visió del passeig amb l'Hotel Diana, que l'hi  dona aquesta empremta  modernista.

Vista de la muralla des de la platja, aprofitant  la il·luminació  existent. Les barques a la platja semblen disposades per tal que cada u faci la seva postal de Tossa. Almenys això fa pensar aquesta barca a primer terme, il·luminada i a més titulada "Vil·la de Tossa".

Des de la foscor xafardejant  el anar i venir de la gent, en aquest principi de nit dels últims dies d'estiu.

El món íntim dels cristalls(I).

Vol ésser l'apropament de l'objectiu als cristalls. Tant als conjunts d'ells, com a les cares d'un. És l'intent en buscar l'harmonia, o la bellesa, o l'abstracció dins el camp mineralògic.

Cristall de roca on s'aprecia en el seu interior un altre de color maragda.

Textures de la cara d'una pirita cuprífera.

Gotes d'aire dins un cristall d'halita (sal). 

Detall d'una cara d'exfoliació, d'un cristall de guix vermell.

Apropament a un bosc de cristalls d'aragonita flors-ferri.

Raig de llum dins uns cristalls de fluorita.

La costa nostra (II). ara en color.

És senzillament la torna a l'anterior entrada, aquelles que en el moment no s'hi varen incloure per ser en color.

Els colors màgics de l'albada, moments abans de la sortida del sol. On la frescor i tranquil·litat envaeixen l'espai.

El sol s'ha llevat, surt per sobre l'aigua. Els rosats i violacis s'han transformat en ocres i ataronjats. El dia comença.

Raconades, en aquestes entrades i sortides entre la mar i la terra. Paisatge d'encanteris.

Des de Cala Bona (creuria el nom més repetit en les cales d'aquesta costa) mirem al nord. De sobte dintre de poc naixerà el dia i donarà inici a l'activitat frenètica dels pobles (o, no!).

Raconada d'una cala diminuta, d'aigües verdes, de tros de tranquil·litat.

Arriben les garbinades, amb elles surt la fúria de la mar, el cel ens porta l'aigua i a vegades el fang (com en aquest cas), i la fesomia d'aquesta mar calma canvia. 

Treu el cap, majestuosament, comença el dia. 

La costa nostra (I).

Aquesta línia de contacte entre el mar i la terra, que a casa nostra és molt característica i abrupte, des de la Palomera cap al nord.

Mirem cap al nord, veiem com comença aquesta costa rocosa, d'aquest contacte més feréstec amb la mar. 

Neix el dia i trobem les primeres roques.

No sempre domina la calma, i el bon temps.

Tarda solellada des d'una terrassa sobre el mar.

Badia de Blanes, amb la Palomera, inici d'aquesta costa rocosa.

Mar enfurismat en una llevantada de tardor

El contacte en el que mar i roques guanyen espais l'un a l'altre en aquesta íntima relació.

Cementiri modernista de Lloret de Mar (III).

És a primera hora del matí, del  dijous posterior al Dia dels Mort.

Amb la màquina a la ma i el tarannà més respectuós possible, mig amagant els tres peus amb discreció, deambulo per els carrers del cementiri com altres moments he fet. 

Per primera vegada m'adono que pel seu encant cada vegada és més conegut. Som unes sis persones fent fotos, hi han quatre o cinc petits grups de turistes, a més d'aquelles persones que venen a visitar els seus difunts.

El moviment de gent em porta a buscar altres angles, i indrets.

Detall de la creu. S'aprecia un cor de trencadissa vermella encadenat, a més de rajoleta daurada, i vitralls formant la corona de la creu. Una meravella!!.

Imatge sencera de l'hipogeu a la que pertany la creu de la fotografia anterior.

Avinguda principal, amb la capella al fons.

Pobres ?!?! la llegenda informativa de l'avinguda diu "Hipogeus de segona", ay! ni al cel estaré a la primera fila per no haver pagat prou.

Grans i luxosos hipogeus tocant a la capella.

Preciositat de porta, on es reflecteixen altres tombes.

Mig amagat em trobo aquest lloc senzill, amb molta flor fresca. On els enterraments amb prou feines son marcats al terra.
Per  la simbologia i aquest mig abandonament del recinte em fa pensar si és la terra dels apòcrifs. 

Con en la fotografia anterior em faig mil preguntes, creu-ho amb el cap cot amb símbol de reverència per tots aquells que aquí reposen. Sobta aquest espai dins aquest cementiri en concret i tornen a venir-me pel cap l'idea dels apòcrifs.

Creu senzilla, bella, com una estel·la d'altres temps. Les flors em captivaren.

Ullada general, com dient arreveure, sens dubte que buscarem un dia d'aquells d'hivern per poden passejar la màquina sols, escoltar el vent, i amb tot el respecta endur-nos les imatges.