Sant Pere de Casserres. S.XI

Primer monestir de l'ordre de sant Benet a les terres d'Osona. Construït l'any del senyor de 1006. En la seva vida va batallar sovint entre ésser una abadia (s'havia de tenir 12 monjos com a mínim) o priorat (que podia tenir un nombre inferior de monjos). Molt més tard Felip II el va unir als béns del jesuïtes, però el 1767  amb "l'expulsió del jesuïtes" per el rei d'Espanya Carles III, és venut i acaba la seva vida conventual definitivament. 

Vaig coneixe'l en la infantesa, abandonat, ple d'herbes altes, i s'havia de caminar molt per anar-hi. Ara, era majestuós, impressionava entrar a la nau central (es conservava sencera) i la seva situació, en un meandre del Ter aïllat de les zones habitades properes. 

Anys més tard hi ha el retorn. Ha estat restaurat (seguint uns cànons que no m'acaben d'agradar, però...) i torna a brillar la seva majestuositat, impressiona arribar-hi, omple l'esperit entrar-hi, i amb enyorança t'entornes. En el cap van barrejant-se molts moments de la vida en que el "anar a Casserres" ha estat present.

Les imatges:

Ens hi apropem, al arribar, per dalt la carena. El Ter el tindrem a ambdós costats de la marxa. 

Davant nostre va apareixent el monestir.

Dormitori

Detall del refectori

Claustre

Accès al cloquer

Nau central

Cadira episcopal.

Claustre

Camí d'accés i també de tornada. Deixem Casserres, en un racó de pensament ens acompanyarà sempre.

El Lluçanès,(1) l'hora daurada.

Sempre en aquesta terra la llum és molt seva.  Podem parlar: de la boira lluçanesa, dels seus cels blaus de tramuntana, i sobre tot dels capvespres rogencs . Avui  intentant recollir aquesta llum daurada de quan cau en les tardes d'hivern , abans que el cel enrogeixi pel capvespre.

La tarda és curta a les pastures, el sol és baix i les ombres s'allarguen. El bestià adormissat , quiet i tranquil; guaita com el dia s'acaba.

El sol  esmortit per aquesta calitja que de tant en tant acompanya la caiguda del dia.Brilla blanc banyat  pel sol el santuari de la Quart, en el Pedraforca  el sol s'emmiralla a les parets del Pollegó Inferior, i més enllà les crestes de la Serra del Cadí resten encara il·luminades. És aquest daurat silenciós que aquesta hora acarona les muntanyes.

Silenci, el sol es va enrogint, i remarca el cementiri de Perafita. Més enllà, Moixeró, La Tossa i el Puigllençada, encara esta il·luminats. És la majestuositat d'una tarda d'hivern en les terres de l'interior.

La Garrotxa (I).

Comarca veïna: ample i variada, pagesa i   feréstega, plana i muntanyosa...  tot un món (aixo sí, preciós !!).

Avui ens quedem a la plaça de Sant Privat d'en Bas, amb la tranquil·litat i la bellesa d'aquests poblets de sempre.

El món íntim dels cristalls (II).

És el passeig de l'objectiu a l'entorn dels cossos cristal·lins amb el maridatge amb la llum. 

Retrobada amb l'infraroig.

Durant la fotografia analògica vaig fer els primers intents de fotografia infraroja amb la pel·licula "Infrared" de Kodak, i el cert és que no me'n vaig sortir massa bé, després vaig introduir el filtre IR... 

Avui en el món digital torno ha provar-ho.

Paisatge de marina,  es nota en la blanquinor dels arbres, el color del mar segons el fons, i la lluminositat que hi dona.

El cel  pot arribar a quedar negre, la mar guanya en el relleu de la superfície.

Balustrades sobre la mar, a frec amb els pins blancs sobre aquest cel negre.

La costa nostra (III).

Seguim cap al nord, i passat Lloret de Mar ens trobem amb els verds dels pins, i els maragdes de les aigües poc profundes. Amb uns rocalls majoritàriament blanquinosos, amb troncs recaragolats que fugen de la gravetat, amb arbres que no temen a la mar.

I amb una llum com no pot ésser altre en aquesta mediterrània.

Rocalla coneguda com "la tortuga", ancorada en les aigües transparents  en mig de pins.

Imatge en homenatge a aquest pi sol aferrat a la roca, a molt poca distància de la mar quan està en calma, i en aquesta zona que rep els cops de mar quan aquesta s'enfurisma.

Petit freu que s'endinsa entre  parets rocoses en aquest espai de convivència de mar i roques.

Difícil camí cap a la llum, en lluita amb la gravetat, guanyant així la seva existència.

Pendent rocallosa que mig fixada pel arbres baixa fins a l'aigua.

Girem el cap cap a ponent, i gaudim de les entrades i sortides en la terra que fa aquí la mar.

Rocs, pins, i la mar salada.

Mitja lluna, de nit freda.

Sovint guaito i fotografio la lluna. Aquesta de mitjans de novembre era de les primeres nits nítides, començava aquesta atmosfera freda i clara de moltes nits d'hivern. Aquí el record.

Jugant amb un raig de llum i un cristall de fluorita.

Imatges fruit del joc d'una tarda entre la llum, la fluorita, uns anells d'aproximació i un objectiu (peça de brocanter, doncs te més de vint-i-cinc anys, un macro de 28mm).

Tossa de Mar a la nit.

Estem a finals d'estiu. És una nit càlida, des de la platja te el seu encanteri el barri vell i la muralla, també la visió del passeig amb l'Hotel Diana, que l'hi  dona aquesta empremta  modernista.

Vista de la muralla des de la platja, aprofitant  la il·luminació  existent. Les barques a la platja semblen disposades per tal que cada u faci la seva postal de Tossa. Almenys això fa pensar aquesta barca a primer terme, il·luminada i a més titulada "Vil·la de Tossa".

Des de la foscor xafardejant  el anar i venir de la gent, en aquest principi de nit dels últims dies d'estiu.

El món íntim dels cristalls(I).

Vol ésser l'apropament de l'objectiu als cristalls. Tant als conjunts d'ells, com a les cares d'un. És l'intent en buscar l'harmonia, o la bellesa, o l'abstracció dins el camp mineralògic.

Cristall de roca on s'aprecia en el seu interior un altre de color maragda.

Textures de la cara d'una pirita cuprífera.

Gotes d'aire dins un cristall d'halita (sal). 

Detall d'una cara d'exfoliació, d'un cristall de guix vermell.

Apropament a un bosc de cristalls d'aragonita flors-ferri.

Raig de llum dins uns cristalls de fluorita.

La costa nostra (II). ara en color.

És senzillament la torna a l'anterior entrada, aquelles que en el moment no s'hi varen incloure per ser en color.

Els colors màgics de l'albada, moments abans de la sortida del sol. On la frescor i tranquil·litat envaeixen l'espai.

El sol s'ha llevat, surt per sobre l'aigua. Els rosats i violacis s'han transformat en ocres i ataronjats. El dia comença.

Raconades, en aquestes entrades i sortides entre la mar i la terra. Paisatge d'encanteris.

Des de Cala Bona (creuria el nom més repetit en les cales d'aquesta costa) mirem al nord. De sobte dintre de poc naixerà el dia i donarà inici a l'activitat frenètica dels pobles (o, no!).

Raconada d'una cala diminuta, d'aigües verdes, de tros de tranquil·litat.

Arriben les garbinades, amb elles surt la fúria de la mar, el cel ens porta l'aigua i a vegades el fang (com en aquest cas), i la fesomia d'aquesta mar calma canvia. 

Treu el cap, majestuosament, comença el dia.